Res no m’agrada tant
res no m'agrada tant
com enramar-me d'oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.
cante, llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.
m'agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.
l'expose dins el plat en tongades incitants,
l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.
després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l'enlaire àvidament,
eucarísticament,
me'l mire en l'aire.
de vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme
cloc els ulls i me'l fot.
Vicent Andrés Estellés, Res no m’agrada tant . A: Horacianes. A: Les pedres de l'àmfora, València: Eliseu Climent, 1974, 215.
Aquesta segona és la que vaig escriure per inspiració d'aquesta, farà vora un any:
Pimentó
estellesià
Què bo estava
aquell pimentó torrat
que es menjava
el poeta Estellés.
Quina facilitat tenia el mestre
per parlar de la quotidianitat,
de fer poesia
amb qualsevol cosa.
Tant fa si era
per parlar de menjar
o per parlar de l’amor
o del sexe,
tenia per a tots.
Què bo està encara
eixe pimentó
–o com diem a la Marina,
Pebrera–
i quin gust es té encara
quan es menja.
L’Estellés ens ha ensenyat
a gaudir de les xicotetes
coses de la vida.
Agafem la vida en l’aire,
àvidament,
i gaudim de cada moment,
perquè no tornarà.
Per acabar, falta alguna cosa de música, ja que d'aquest gran poeta s'han musicat moltes poesies, ací un xicotet tast:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada