Un dels grans problemes d'Espanya és no haver
reconegut, com a Estat, la pluriculturalitat, la plurinacionalitat i el plurilingüisme que tenim, tots 3
fonts de riquesa que tenim. Reconegut està a la Constitució em dirà algú, clar
que sí, però de facto no funciona.
Per exemple, a Andalusia no hi ha un moviment
independentista (o si hi ha és molt residual) perquè les sevillanes han sigut
considerades andaluses i espanyoles, igual que tantes altres manifestacions que
esdevenen arreu de l'Estat, però en canvi no s'ha reconegut la sardana com a
espanyola, o la llengua catalana com a una llengua d'Espanya, igual que ho són
el castellà, el basc i el gallec. I entre això i el repartiment desigual dels
diners que fa el Ministeri d'Hisenda, sent els més perjudicats com sempre els
territoris perifèrics catalanoparlants, era fàcil adonar-se que hi haguera un
moviment independentista i que anara fent-se gran amb el pas dels anys. Ha
costat 40 anys, però el moment ha arribat, en què els independentistes trauen
força com per poder demanar un referèndum per la independència.
I així arribem a hui, en què el Gobierno de
España, continua en eixa deriva totalitària i repressiva en què ara vol anar de
cara dient que posa en marxa el ja famós article 155 de la Constitució
(article que fa setmanes que ha posat en marxa amb el bloqueig i intervenció de
la hisenda catalana, però de manera camuflada). I recordem-ho, és un article no
desenvolupat i que no sabem fins on es pot arribar.
Amb tot el que hem vist fins ara (detencions,
escorcolls, policia a porrades contra la població civil, múltiples amenaces,
impunitat del feixisme, etc.) por fa este nou pas del Gobierno de España amb el
suport de la seua crossa parlamentària, Cs, i amb matisos del PSOE.
La democràcia espanyola, si és que teníem una
democràcia consolidada i al nivell de la resta de democràcies del món, està en
perill. I tot per la incapacitat manifesta del govern de Rajoy de no saber
solucionar un problema polític i sentimental, bo, d’ell i del sistema espanyol
que mai ha volgut reconéixer, més que en algun article de la Constitució que
tots obliden i torne al principi del meu escrit, la pluriculturalitat, la plurinacionalitat i el plurilingüisme que
tenim.
Sent molt de fàstic, contra el sistema i la
política espanyola, però mai contra els espanyols, gent de bé que es veuen
esperonats per la ineptitud de la política espanyola a rebel·lar-se o manifestar-se
contra no sé quin dimoni (hui català però demà pot ser basc o valencià) i el
que hauríem de fer és rebel·lar-nos tots contra l’establishment espanyol que s’aprofita de la ciutadania
descaradament.
