El no reconeixement d'allò pertanyent a Espanya

Un dels grans problemes d'Espanya és no haver reconegut, com a Estat, la pluriculturalitat, la plurinacionalitat i el plurilingüisme que tenim, tots 3 fonts de riquesa que tenim. Reconegut està a la Constitució em dirà algú, clar que sí, però de facto no funciona.

Per exemple, a Andalusia no hi ha un moviment independentista (o si hi ha és molt residual) perquè les sevillanes han sigut considerades andaluses i espanyoles, igual que tantes altres manifestacions que esdevenen arreu de l'Estat, però en canvi no s'ha reconegut la sardana com a espanyola, o la llengua catalana com a una llengua d'Espanya, igual que ho són el castellà, el basc i el gallec. I entre això i el repartiment desigual dels diners que fa el Ministeri d'Hisenda, sent els més perjudicats com sempre els territoris perifèrics catalanoparlants, era fàcil adonar-se que hi haguera un moviment independentista i que anara fent-se gran amb el pas dels anys. Ha costat 40 anys, però el moment ha arribat, en què els independentistes trauen força com per poder demanar un referèndum per la independència.

I mentre passa això, que és un problema polític i de sentiments, què tenim enfront? Un govern estatal inútil i inepte (políticament parlant, clar està) que de demòcrata té el que jo d'alemany, o siga, res de res. I clar, pretén "resoldre" el problema aplicant lleis i utilitzant al seu gust Policia, Guàrdia Civil (que els pobres valent paperot han tingut, i no són els culpables) i jutges, que s'atreveixen a fer interpretacions tan retoçurdes de la llei com la que han usat per empresonar els dos Jordis (Cuixart i Sànchez, presidents d'Òmnium i ANC).

I així arribem a hui, en què el Gobierno de España, continua en eixa deriva totalitària i repressiva en què ara vol anar de cara dient que posa en marxa el ja famós article 155 de la Constitució (article que fa setmanes que ha posat en marxa amb el bloqueig i intervenció de la hisenda catalana, però de manera camuflada). I recordem-ho, és un article no desenvolupat i que no sabem fins on es pot arribar.

Amb tot el que hem vist fins ara (detencions, escorcolls, policia a porrades contra la població civil, múltiples amenaces, impunitat del feixisme, etc.) por fa este nou pas del Gobierno de España amb el suport de la seua crossa parlamentària, Cs, i amb matisos del PSOE.

La democràcia espanyola, si és que teníem una democràcia consolidada i al nivell de la resta de democràcies del món, està en perill. I tot per la incapacitat manifesta del govern de Rajoy de no saber solucionar un problema polític i sentimental, bo, d’ell i del sistema espanyol que mai ha volgut reconéixer, més que en algun article de la Constitució que tots obliden i torne al principi del meu escrit, la pluriculturalitat, la plurinacionalitat i el plurilingüisme que tenim.

Sent molt de fàstic, contra el sistema i la política espanyola, però mai contra els espanyols, gent de bé que es veuen esperonats per la ineptitud de la política espanyola a rebel·lar-se o manifestar-se contra no sé quin dimoni (hui català però demà pot ser basc o valencià) i el que hauríem de fer és rebel·lar-nos tots contra l’establishment espanyol que s’aprofita de la ciutadania descaradament.

Pimentó estellesià

Hola tothom. Fa uns dies que rumie reprendre amb ganes (i periodicitat) este bloc, per anar contant aquelles coses en què tinc interés per escriure o simplement perquè m'apetisca parlar d'elles. Intentaré fer un post setmanal. M'ha pegat per començar hui, dijous 4 de setembre, en què es compleixen 90 anys del naixement del més gran poeta que hem tingut al segle XX al País Valencià, com és Vicent Andrés Estellés. Per això, inclouré tot seguit una poesia seua i una altra, meua, que em va eixir per inspiració de la primera.

Res no m’agrada tant

res no m'agrada tant 

com enramar-me d'oli cru 

el pimentó torrat, tallat en tires.

cante, llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.

m'agrada molt el pimentó torrat, 

mes no massa torrat, que el desgracia, 

sinó amb aquella carn mollar que té 

en llevar-li la crosta socarrada.

l'expose dins el plat en tongades incitants, 

l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal 

i suque molt de pa, 

com fan els pobres, 

en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

després, en un pessic 

del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa, 

agafe un tros de pimentó, l'enlaire àvidament, 

eucarísticament,

me'l mire en l'aire. 

de vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme

cloc els ulls i me'l fot.

Vicent Andrés Estellés, Res no m’agrada tant . A: Horacianes. A: Les pedres de l'àmfora, València: Eliseu Climent, 1974, 215.

Aquesta segona és la que vaig escriure per inspiració d'aquesta, farà vora un any:

Pimentó estellesià

Què bo estava

aquell pimentó torrat

que es menjava

el poeta Estellés.

Quina facilitat tenia el mestre

per parlar de la quotidianitat,

de fer poesia

amb qualsevol cosa.

Tant fa si era

per parlar de menjar

o per parlar de l’amor

o del sexe,

tenia per a tots.

Què bo està encara

eixe pimentó

–o com diem a la Marina,

Pebrera–

i quin gust es té encara

quan es menja.

L’Estellés ens ha ensenyat

a gaudir de les xicotetes

coses de la vida.

Agafem la vida en l’aire,

àvidament,

i gaudim de cada moment,

perquè no tornarà.

Per acabar, falta alguna cosa de música, ja que d'aquest gran poeta s'han musicat moltes poesies, ací un xicotet tast:

Nucia en festes

Com cada any per juliol, es presenta el llibre de festes al nostre poble. Com molts sabeu, des de l'any 2004 sóc un habitual col·laborador del llibre, preparant un escrit. Cada any va al voltant d'un tema diferent, intentant sempre que la Nucia estiga present. Doncs bé, aquest any conte com l'any passat em va vindre al cap la idea de fer un pasdoble, i com, un any després, el pasdoble "la Nucia en festes" està ja pràcticament enllestic. Bé, quan vaig elaborar l'escrit, fa quasi dos mesos, encara no, però ara ja sí que està gairebé acabat. Ací l'escrit:

La història que vos contaré tot seguit va passar l’estiu passat. Una vegada vaig acabar els exàmens a la universitat, amb l’alegria lògica d’aprovar-les totes em disposava a gaudir de l’estiu i de les vacances. Per a nosaltres, l’arribada de l’estiu significa començar a reunir-nos amb els amics, buscar local per a la penya i un mes (o inclús dos) de preparatius per arribar el 14 d’agost i en 5 intensos dies gastar tots els dies que s’han posat per a la penya. Però esperem amb ganes les nostres benvolgudes festes d’agost. A la Nucia sempre comptem l’any en base a les Festes d’Agost, sant Rafel i sant Vicent, les nostres festes.

Però bé, tornant a la història que vos volia contar, l’estiu passat em va passar una cosa molt curiosa. A més dels preparatius de les festes a la penya, també tinc bona cosa d’assajos a la banda Unió Musical la Nucia, preparant el concert que oferim a la plaça Major l’endemà de la coronació de la reina celebrant el nostre aniversari (i este 2014 en van 33 des del seu primer concert el 9 d’agost de 1981). Doncs bé, entre assajos, reunions de penya i festes estiuenques una idea comença a rondar-me pel cap. Una nit, en les cerveses post-assaig de la banda ho comente al director i alguns músics: vull composar un pasdoble. Sí, un pasdoble. I no és que jo siga músic professional ni res per l’estil, però m’apetia fer un pasdoble. I a més dedicar-li’l a les nostres festes. Comptat i debatut, només era una il·lusió que em rondava pel cap, no sabia si m’atreviria a composar-lo. Jo només tinc fet l’elemental de música, i algun curset on m’han explicat alguna cosa d’harmonia. En els dies posteriors, parlant amb el director, m’animava escriure’l, i jo li deia que després necessitaria que me’l revisara per veure que està tot bé. Ell, com sempre, disposat.

Passen els dies i arriba el concert i els últims dies prefestes. La idea se m’oblida del cap, pensant en què ja tenim ací eixos cinc dies màgics on el món es para i no sabem res més que alçar-nos del llit, posar-nos la camiseta i anar de penya en penya a fer festa, menjar i beure. Al concert d’aniversari és costum de la nostra societat homenatjar aquells músics que bé fan 10 anys o 25 al grup. I, mira per on, em tocava a mi. Qui m’anava a dir aquell diumenge 21 de desembre del 2003 que anava a complir 10 anys de músic amb la banda. Espere que en siguen molts més, ja que sense tocar la trompeta i sense la banda és com si em faltara una part de mi, és la meua segona família.

Tornant al concert, la presentadora havia de dir qui era la persona que feia els 10 anys de músic, i es veu que algun pardalet (o pardaleta) li va dir que volia composar un pasdoble. I explicant qui sóc jo, diu que sóc una persona implicada en el seu poble i tan actiu tinc la idea al cap d’escriure un pasdoble. En eixe moment pense “ja l’hem feta bona! Ara tot el poble ho sap, no me’n puc lliurar si veig que no m’ix una cosa decent”. Efectivament, en acabar el concert tot el món em pregunta el perquè d’aquella idea “què vols escriure un pasdoble?” “això com és?”. També la gent m’ha anat animant a fer-lo realitat.

Una vegada passen festes una vesprada em pose mans a la faena. Quina estructura li done? Quines melodies m’inventaré? Vaig pensar que el millor era fer un pasdoble a l’ús, seguint l’estructura dels pasdobles que sentim a les festes, ja que vull que siga fester i de carrer. També incloure alguna melodia d’aquelles que cantem a les festes. Qui no coneix aquella melodia que diu “Estem de festa, festes d’agost” o aquella altra que diu “arròs en ceba, ceba amb arròs”. Amb la idea en marxa em pose amb el programa de notació musical a fer-lo negre sobre blanc.

Ara que estic en la fase final d’escriptura del mateix estic prou content i feliç del resultat. Pense i espere que agradarà a tot el poble, i si damunt arribara a ser com un himne de les festes, com Ida i vuelta a Altea o Fiesta en Benidorm a Benidorm seria la cosa més gran que li podria deixar al meu poble que mai m’hauria imaginat. Però bé, això no sóc jo qui ho ha de dir, sinó el temps i l’acceptació de l’obra. Només amb la idea que la banda l’estrene ja és un gran regal per a mi. De ben segur que m’emocionaré. Espere que siga prompte. Potser al concert XXXIII Aniversari el proper 10 d’agost? Seria molt bonic.

Per acabar, desitjar als Majorals 2014 Penya els Nuciers i la Granera, a la reina del 2014 Ainhoa Pérez Llorens i la seua cort d’Honor que passen unes bones festes, que s’ho han treballat de valent durant tot l’any. I com no, també a tot el poble de la Nucia i les persones que ens visiten.

Orgullós de formar part del BEA

Trobe que hui calia que fera una reflexió més extensa que no un post al Facebook, i per això m'he animat a escriure-la per ací. Una vegada hem descansat més hores de les que ho faria un dia normal (de veres, ho necessitava), m'apetix escriure un poc del que he viscut este cap de setmana, compartir-ho amb tots els meus seguidors del bloc i del Facebook, i també parlar de la nova colla i família a la que he entrat a formar part: el Bloc d'Estudiants Agermanats (BEA).

En el BEA tots som estudiants de les universitats públiques valencianes (de les 5, no de la UV només, i amb el convenciment d'assentar els col·lectius recentment creats, com el de la UA que hem creat fa poc). A més, tot això coincideix amb el 30 aniversari del sindicat estudiantil, i això fa que siga més important si cap la implantació a la resta d'universitats públiques del nostre País Valencià.

Aquest cap de setmana teníem el Congrés que es celebra cada dos anys, on s'han de renovar les ponències ideològica, organitzativa i estratègica, a més dels Estatuts. I no només això, ha de ser un cap de setmana de germanor (com bé tenim al nom del sindicat "Agermanats") i de conéixer-nos millor, sobretot als que estem a les universitats del sud i del nord, ja que la UV i la UPV estan ben a prop i, per tant, tenen molt més contacte.

Sent sincer, durant la setmana no estava del tot convençut per a anar, degut a què hem celebrat a Xàtiva el Congrés, i les connexions amb la Marina són nul·les. Al final, em vaig animar per buscar cotxe en el portal Blablacar, i pujar amb aquest sistema de Benidorm a València i, una vegada allà, agafar el Rodalies de Renfe fins a Xàtiva. Des que vaig arribar anit a casa ho tenia ben clar que havia fet molt bé d'anar, no em penedisc ni em penediré mai, i és un viatge i un congrés que mai oblidaré.

Quan vaig arribar estava un poc amb cohibit, donat que només coneixia a Caparrós (i no en persona), a Laura (a la que sí havia vist alguna vegada però parlar en persona poc), a Cesc (que és callosí, i la dita ja ho diu "et trobes a un callosí allà on vages" o una cosa així) i amb algun que altre que ja tenia contacte pel Facebook, en el rotllo que m'havia ficat als grups del BEA de Facebook i de Whatsap.

Doncs bé, constituïm el Congrés i a la mesa ha d'haver un de cada universitat. De la UA n'érem dos, Yaiza i jo, però ella se n'anava dissabte al migdia, així que Pep, tu a la mesa! hahaha

Ni més ni menys que secretari del Congrés XXX Aniversari del BEA, tota una responsabilitat i una experiència. Això em va fer passar a ser conegut en no res, ja que estava de cara a tota la gent, i vaig passar a ser Pep el d'Alacant.

Ha sigut una passada de Congrés, amb debats més que interessants a les ponències. Això vol dir que ens prenem seriosament la nostra feina de construir un sindicat assambleari, horitzontal i amb un horitzó en comú: una educació pública, de qualitat, valenciana, en valencià i gratuïta.

Ha sigut un cap de setmana curt, però intens, que recordarem tota la vida. Moments on hem rigut, on ens hauríem posat a plorar però que acabàvem rient, d'altres en què ens adormíem, però en definitiva construint aquest nou BEA, un sindicat obert a tot l'estudiantat de les universitats, i també dels instituts, on començarem en breu la implantació, que serà el germen del BEA dels propers anys, quan eixos alumnes d'institut passen a les universitats.

Vos he de donar les gràcies, amigues i amics. Gràcies per acollir-me en el grup tan bé com ho heu fet, gràcies per donar-me la vostra amistat i gràcies per fer-me sentir un més de la colla, malgrat no conéixer-nos tant com vos coneixeu vosaltres. Això és una de les coses més importants que m'emporte del Congrés, la vosta amistat, que espere que siga per a molts anys. A Alacant (i al meu poble, la Nucia) teniu un company i amic pel que necessiteu. I el que dic a totes les amistats que faig que no són del meu entorn: com vingueu a visitar el meu poble o la universitat i no m'aviseu per quedar vos pegaré un calbot! hahaha

Per acabar, resumiré amb una frase el que em ve rodant al cap des d'ahir tornant: ESTIC ORGULLÓS DE FORMAR PART DEL BEA.

Força, salut i País :)

La música és vida

Tal dia com hui de fa 10 anys va ser un diumenge que em quedarà marcat a la vida. Era diumenge i em va tocar matinar. Un jovenet de 13 anys que començava a aguaitar el cap al món, i començava a conéixer les coses. Era un dia especial. Tenia a l'armari una perxa amb una roba preparada per estrenar-la. M'alce i prepare el menjar i la beguda, doncs tenia convidats a casa. Sobre les 10 del matí ja estic vestit, perquè els convidats estan a punt de vindre. De repent uns nervis que només de recordar-ho m'ix un somriure a la cara i de sobte vaig començar a sentir un pasdoble de lluny, apropant-se cap a la porta de casa. Era la banda, que venia a per mi, per a rebre'm com a nou músic de la banda Unió Musical La Nucia. La directiva amb diversos regidors de l'ajuntament es van acostar també fins a casa, per donar-me la benvinguda i fer-se les fotos de rigor, com toca en un dia com aquest. Els meus nous companys ben pagats i contents de veure la taula plena de cerveses i coses per picar. Els hi vaig dir a l'assaig que els convidaria a esmorzar i així vaig fer. Estava feliç, perquè començava una nova estapa en la meua vida, la de músic de la banda. Una etapa que, per sort, encara no ha acabat, i espere que no acabe mai. Hui en faig 10 anys de músic a la banda, però esperen que siguen moltes decenes més. I com diem d'algun altre músic també, a mi m'haureu de traure de la banda amb els peus per davant, perquè sóc feliç sent músic i forma part de la meua vida. Perquè a la banda som com una segona família, i pense que ens avenim prou bé. Només em queda dir una cosa: gràcies pares, per apuntar-me a música l'any 1998. Encara que era un xiquet i només pensava en jugar, eixe fet va canviar completament la meua vida. També donar les gràcies a tots els professors i professores que m'han aguantat per ensenyar-me a llegir i interpretar les notes. He destacar a un per damunt de tots, a qui tinc una estima especial: Jimi, que encara que no se'l valore i no se'l facen molts homenatges és un gran de la música bandística, i allà on vaja ho diré. Gràcies Jimi per intentar fer de mi un músic apte per a formar part de la banda.
La música és una forma de vida, i m'acompanyarà per a sempre.
El vídeo és d'una obra que vaig interpretar de solista amb la banda, han passat quasi 5 anys d'això, i encara em pose nerviós quan isc a l'escenari a fer un solo.
Introduction and modern beat (Solista Pepe Pastor) - Unió Musical La Nucia

Pimentó estellesià

Res no m'agrada tant - Versió de Ximo Caffarena i Quim Sanz

Pimentó estellesià

Què bo estava

aquell pimentó torrat

que es menjava

el poeta Estellés.

Quina facilitat tenia el mestre

per parlar de la quotidianitat,

de fer poesia

amb qualsevol cosa.

Tant fa si era

per parlar de menjar

o per parlar de l’amor

o del sexe,

tenia per a tots.

Què bo està encara

eixe pimentó

–o com diem a la Marina,

Pebrera–

i quin gust es té encara

quan es menja.

L’Estellés ens ha ensenyat

a gaudir de les xicotetes

coses de la vida.

Agafem la vida en l’aire,

àvidament,

i gaudim de cada moment,

perquè no tornarà.

Èxit la IV Festa Estellés de la Marina Baixa

Ahir dissabte m’ho vaig passar molt bé a Polop. Allà celebràvem la IV Festa Estellés de la Marina Baixa, que organitzem des de Compromís Marina Baixa, cada any en un poble. Després d’uns dies (millor dit, setmanes) de preparació va arribar el gran dia. Un gran escenari muntat, cadires i taules, la barra amb begudes preparada... tot. La festa el que tracta és de fer un sopar de cabasset amb un recital de poesia al carrer, commemorant el naixement del poeta de Burjassot, que va ser el 4 de setembre de 1924.

Primerament, es va passar un xicotet documental d’Estellés, on es parlava un poc de la seua vida i eixien xiquets recitant poemes.

Després vam passar a la presentació de l’acte, a càrrec de dues dames de les festes de Polop, que també van voler participar en l’acte. Seguidament eixiren uns grups de xiquets de Polop a recitar uns poemes d’Estellés, que s’havien preparat expressament per a l’ocasió. Així, una vegada van recitar, vaig eixir jo a recitar el poema No escric èglogues, del Llibre de Meravelles. Un poema un poquet llarg, però molt bonic. M’he proposat que a cada recital de poemes he d’escorcollar la poesia del poeta de Burjassot i anar llegint poemes coneguts però també d’altres que té molt bonics i no tan coneguts. Una vegada el vaig recitar vaig dir que deixàvem el micròfon obert, perquè lliurement alhora que sopàvem, eixira qui volguera a recitar un poema. Si fa no fa, vam eixir unes vint-i-cinc persones, que va estar molt bé.

A mi, com que m’agrada molt recitar poemes de l’Estellés, encara en vaig recitar dos més: un amb la meua amiga (i companya de la carrera) Marta Mas, que quan la vaig veure aparéixer a la festa la vaig enganxar a recitar de seguida. També vaig acompanyar la regidora de Gent de Polop-Compromís per Polop, Encarna, que tenia un poc de vergonya per a recitar, i que ho va fer molt bé.

Una vegada vam acabar amb el recital vam passar a les actuacions musicals, amb l’escenari i l’equip de so i llums preparats a l’efecte. Com molt bé va dir la mateixa Encarna a l’hora de presentar-los, són dos grups de la comarca, un amb dos anys de vida i l’altre que era més nou, però tots dos del terreny, i que no cal buscar fora el que tenim a casa, als nostres pobles. El primer a actuar va ser Komfusió, grup amb components de diversos pobles de la comarca, que va preparar un especial concert en format acústic per a la cita amb la poesia d’Estellés, i que va arrancar grans aplaudiments del públic que omplia la plaça de l’Església de Polop, un lloc molt bonic per a fer festes com aquesta.

Seguidament vingué la marxa per a la gent jove, amb el grup Akelarre, sorgit entre la Nucia i Polop, amb alumnes que han acabat el batxillerat a l’IES la Nucia i que enceten la vida universitària. Començaren amb el seu guitarra i compositor d’alguns arranjaments Ximo Cano, recitant una poesia del poeta de Burjassot al ritme de la Muixeranga, tota una dedicatòria del jove nucier, que ara comença la carrera de Filologia Catalana.

Així, ens feren ballar bona cosa durant l’hora llarga que va durar el concert, cosa que va fer que haguérem d’arreplegar les taules més properes a l’escenari, perquè no hi haguera cap problema. Va ser una nit molt emotiva i especial, i tot un èxit, omplint la plaça. De les quatre festes en homenatge a Estellés que hem realitzat (la Nucia el 2010, Altea el 2011, Callosa d’en Sarrià el 2012 i aquest any a Polop) ha estat la millor sens dubte per assistència, participació de la gent i per com de bé ho vam passar.

Hem deixat el llistó ben alt, i l’any que ve no el podem abaixar. Treballarem de valent per fer una festa, almenys, igual de bona que la d’aquest any.